20 de juliol de 2006

La cara oculta de la lluna... per què?

Bé, doncs aquí tenim una imatge de la famosa cara oculta de la lluna. Ja no és tant oculta. Quan es van començar a fer expedicions cap allà, va faltar temps per anar a veure quin aspecte tenia la cara que mai hem vist des de la terra del nostre satèl·lit veí.

Però PER QUÈ?
Per què hi ha una cara de la lluna que mai veiem des de la terra?

La resposta no és complicada, tot i que haureu de tenir una mica de paciència i arribar fins al final del post!!!

Qui més qui menys, ha estudiat o llegit alguna vegada sobre els camps i forces gravitatòries, no? Aquelles forces que actuen entre cossos que tenen massa i que entre altres coses són les que ens mantenen damunt la Terra, o mantenen a la Terra orbitant al voltant del Sol.
Molt bé, però a part d'això, la gravetat és la responsable que només coneguem una de les meitats de la lluna. Com és això?

Per començar, imaginem quin és el moviment que ha de tenir la lluna al voltant de la terra per tal que poguem veure'n només una cara. Un cop ho tinguem dins del cap, mirarem d'explicar per què aquest és el moviment.

VOSALTRES MATEIXOS

Molt bé, ara hauríem d'imaginar que estem drets al mig d'una sala rotant sobre nosaltres mateixos (sisi, com quan érem petits i jugàvem a marejar-nos donant voltes sobre nosaltres mateixos.) A una distància prudencial tenim un amic que ens estima molt i que mai ens donarà l'esquena però que mantindrà sempre aquesta distància prudencial que ens separa. Què ha de fer per aconseguir-ho si nosaltres estem rotant?? Ho podeu provar vosaltres mateixos.

Si ho heu fet/imaginat veureu que la manera és que el nostre amic, vagi orbitant al nostre voltant i alhora girant sobre si mateix, també. Quan haguem donat una volta sencera sobre nosaltres mateixos, el nostre amic també ho haurà fet, i a més tornarà a estar al punt de partida.


Aquí tenim una representació de la rotació de la lluna al voltant de la terra.

Molt bé, ara (encara que una mica marejats) ja sabem quin és el moviment que ha de fer la lluna. Però, un moment, pot ser que la naturalesa permeti aquestes casualitats? Pot ser que per pura xamba, la lluna tingui el mateix període de rotació sobre si mateixa que de translació al voltant de la terra?

No és ben bé així, aquest fet també té una explicació.

La Terra té una força d'atracció sobre la Lluna que fa que aquesta es mantingui orbitant al seu voltant, però que també la deforma en la direcció que uneix la Lluna amb la Terra, la distància més curta que les separa (i per tant, aquella en que l'atracció és més forta). El resultat és el mateix que amb el de les marees a la Terra, però amb la superfície rocosa lunar.

Aquest efecte s'ha tingut en compte des de fa molt de temps, en els estudis lunars que s'han fet, com mostra aquest mapa lunar, realitzat el 1647.

A aquest efecte li hem de sumar el que fa que l'atracció gravitatòria de la Terra és més forta en aquesta deformació, i això produeix un efecte de ralentiment de l'òrbita del satèl·lit al voltant de la Terra.

VOSALTRES MATEIXOS

Tornant a "l'experiment" d'abans podem imaginar que el nostre amic orbita al nostre voltant, però dóna voltes sobre ell mateix molt més ràpid i no sempre li veiem la cara. Per arreglar-ho, prenem una corda i unim el seu nas amb la nostra mà i estirem. Anirà frenant la seva rotació fins que la corda quedarà tensa i unirà fent una recta el seu nas amb la nostra mà.

Aquest ralentiment s'ha donat, fins al punt en que la deformació que la Terra fa sobre la Lluna sempre apunta cap a nosaltres.

Doncs això és, el per què la lluna sempre ens ensenya la mateixa cara.

Sempre??? NO!!!

Jejeje, mai acabem, eh?

Per una sèrie de complicacions que té l'òrbita de la Lluna al voltant de la Terra (és el·líptica, no està en el mateix pla que la Terra i el Sol, la lluna té l'eix de rotació inclinat respecte el pla de la seva òrbita al voltant de la Terra) trobem que depenent del punt de l'òrbita on siguem podem veure una mica més enllà del seu pol nord o del sud, o una mica més enllà de l'est o de l'oest de la seva cara visible.

Aquí podeu veure, la representació de la lluna que es va veure durant el mes de setembre de 2005, dia a dia.

Per tant, en total, només per observacions terrestres, tenim un coneixement d'un 59% de la superfície lunar, enlloc del 50% que seria lògic pensar.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Eiiii!
Hem sembla una idea genial popularitzar la ciència!!!!!!!!!!
Els que ens hem decidit encarrilar-nos en el món de ..... diguem-li lletres, estem a kilòmetres de totes aquestes coses tan bàsiques per entendre el nostre voltant!!!!
Necessitem científics com tu!!!!!!!!!
Gràcies!!!!!!!!

He entés una miqueta més de la lluna però el proper dia que ens veiem vull que fem l'experiment de donar voltes plegades... pot ser divertit!!!!!!
Mooooooooooolts petons!

Sílvia

diablessamariken ha dit...

què gran ets!!!

m'encanta aquest blog!! és la part de la física que a mi (química) m'agrada! perquè si, us he de reconèixer que m'agrada molt la física. Però no tinc la vostra ment privilegiada per entendre-la, així que necessito classes molt didàctiques i una gran professora com tu!

Ja saps que de grans les dues serem profes al mateix institut no? jejeje!

NG toujours!

MrTorture ha dit...

acabo de descobrir que "tinc" una profe de física genial!!!
això mola!!!

per què és tan meravellosa la Ciència?